Segons la RAE (Real Academia
Española) el càstig es defineix com la imposició d’una pena a algú per haver
comès un delicte o una falta. Si traslladem aquest concepte al món de
l’educació, probablement ens vindrà al cap una llarga llista de càstigs que hem
rebut al llarg de la nostra vida.
Sovint, com a adults, davant
l'equivocació d’un infant, la nostra reacció immediata és imposar un càstig, no
obstant això, Thió (2012) afirma que hi ha una gran diferència entre imposar un
càstig i deixar experimentar les conseqüències d’allò que un infant ha
provocat. Així doncs, quan un infant s’ha equivocat podem aprofitar l’ocasió
per ajudar-lo a reflexionar sobre la seva conducta i a entendre’n les
repercussions.
Ara bé, això no significa que no
podem imposar càstigs, sinó que aquests han de tenir sentit i una coherència
per tal que l’infant pugui entendre què ha passat i aprendre de la situació. És
important destacar que, sovint, els càstigs que es fan servir poden ser
contradictoris. Per exemple, posar com a càstig no veure la televisió o no
jugar a la consola només augmentarà el desig cap aquests aparells i no és
prudent si volem promoure una relació saludable amb les pantalles, per tant, no
podem convertir-les en un element de negociació. Tanmateix, el contrari d’un
càstig és un premi i aquest també ha de ser coherent, és a dir, dir "si ho fas bé, et donaré una llaminadura"
no correspon amb el missatge que habitualment transmetem sobre els hàbits
alimentaris saludables
Thió de Pol, C. (2012). M'agrada la família que m'ha tocat. Eumo
Editorial.
.png)
%20(9).png)
%20(10).png)
%20(7).png)
.jpg)
